Love needs distance

Love distance és un anunci japonès capaç de sorprendre i descol·locar a les persones amb més capacitat de previsió i deducció. Les sensacions que un experimenta varien totalment en els cent vint segons i escaig que dura el vídeo: s'experimenta des de l'emoció a la rialla. Resulta difícil d'oblidar, i es que l'objectiu de l'anunci ens queda molt clar: l'amor necessita distància, un bon treball publicitari.

Todas las canciones hablan de mí

Qui no ha sentit mai, durant un període de la seva vida, que totes les cançons que escoltava tractaven la seva pròpia història, la seva experiència personal? I si concretem, fent referència a una història ja viscuda, molt dolorosa i basada en la pèrdua de l'amor, l'estima que senties per una persona tot i haver acabat amb la relació?

Doncs bé, en aquesta pel·lícula del director  Jonás Trueba, descobrim un personatge, el Ramiro, que ens descriu una mica a tots nosaltres, interpretat per l'actor català Oriol Vilà, que probablement coneixereu de la telesèrie de  tv3 El cor de la ciutat.

El Ramiro és un noi a qui li escauen les paraules seriós, tranquil, pacient, (tot i la seva capacitat d'actuar de la manera contrària), i essencialment melangiós, però, per un motiu justificable: la pèrdua, o el final, d'un llarg amor.

És evident que els gens i l'entorn en el que es mou, també intervenen en la seva personalitat, que durant els cent i pocs minuts de pel·lícula, anirem descobrint i també entenent què sent i com ho viu. 
Ell, malgrat la seva senzilla (i a vegades simple) aparença, amaga una ànima ferida que té el desig de cicratitzar, cosa que no li és possible per la seva constància sentimental, i els records de la seva ex parella que el persegueixen continuament.

Encara que el protagonista, en un principi, pot semblar força pessimista, el film no ho és: el cúmul de persones totalment diferents i gracioses amb qui es troba i retroba, algunes escenes força còmiques, i l'esperança del propi Ramiro, amaguen un rere fons optimista que no et deixa indiferent, com la pel·lícula sencera, que des del meu punt de vista, és francament recomanable.  A més a més, cal destacar que va ser nominada als premis Goia en les categories de millor direcció novella i actor revelació (Oriol Vila).
La banda sonora és un dels factors principals, però tot i així no m'ha commogut tant com ho han fet l'argument i els personatges, fet que probablament és fruit de la meva ignorància musical.

Concluint, Todas las canciones hablan de mí és una pel·lícula protagonitzada per una sèrie de personatges que estan a la flor de la vida i que es senten perduts i desconcertats, especialment el protagonista, qui s'identifica amb totes les cançons que sent, com si parléssin de la seva vida. Consisteix en una història que descriu moments pels quals hem passat tots, capaç de commoure i de provocar que l'espectador s'hagi de reprimir un "Ànims!" a crits, per tal que el Ramiro continues endavant.

Crec que la podria definir com una d'aquelles pel·lícules en les que smebla que no passi res (perquè no explica una "gran" història, com es defineixen pel·lícules com Superman), potser per l'austeritat de l'ambientació, i per la qual cosa aconsegueix resultats excepcionals: elegància, agradabilitat, emoció i puresa, a causa de la seva proximitat i sinceritat humana.

No time

Avui acualitzo amb el títol "No time", res a veure amb la cançó, sinó més aviat amb la meva situació actual: setmana d'examens. 

Com vaig dir en l'entrada anterior, més música: torno a deixar una cançó, aquest cop de l'Adele, la primera del CD Adele 19. Penso que si un disc ja comença així, l'únic que es pot fer es disfrutar del començament i esperar amb impaciència escoltar la següent cançó, o això em va passar.

Més música

Avui torno a penjar un vídeo del YouTube, és a dir, més música. Suposo que en part deu ser perquè no disposo de gaire temps, però per l'altre, inconscientment, perquè la música és capaç d'expressar qualsevol sentiment o pensament a la perfecció, i sobrepassar-ne els límits.

Últimament, després de deixar el blog en període de vacances, tampoc he pogut emplenar-lo ni fer-ne ús de com m'hauria agradat, i com que prevec que això s'allargarà durant una temporada, he decidit, un cop més, penjar una cançó que acabo de descobrir. A més, què hi ha millor que la música per descriure allò que ens passa? Mai podré dir que la música és la meva vida; no sé tocar cap instrument ni tinc el do per fer-ho, però sempre he pensat que la música ens fa viure.

Què significaria una vida sencera sense música? Una història explicada amb el silenci de fons? Jo crec que cada persona té la seva pròpia banda sonora, la de la seva existència, aquelles melodies que lliurement tots escollim perquè ens acompanyin en un moment concret, o aquelles altres per les quals donem gràcies haver estat en un lloc en el moment oportú, en el moment en què les descobrim, tot escoltant-les per primera vegada. 

Cercant múm he trobat la cançó Pretty Face, de Sóley, com suau i de vellut a la vegada, causan-te sensacions diverses frase rere frase.

Nuit Blanche, love at first sight

Melody Gardot en blanc, gris i negre.

Avui, una entrada breu. 

Una cançó íntima, una confessió xiuxiuejada a l'orella, un secret a punt de ser descobert. Melody Gardot et convida a tancar els ulls i deixar-te endur, un viatge al món dels somnis.

Truca un inspector

Ahir a les sis de la tarda vaig anar al teatre a veure Truca un inspector, una obra de J.B.Priestley que no et deixa gens indiferent.

La representen sis personatges, cinc dels quals formen una família benestant, egoista i egocèntrica, mentre que el personatge restant, "l'inspector", és tot el contrari, una persona amb un alt nivell d'empatia que al llarg de la història anirà contagiant als més joves de la família, però que no causarà cap mena d’efecte a la resta, ja que mentre la seva reputació i situació social no es vegi afectada, res els significarà un problema.

L’ambientació estava molt ben aconseguida: l'escenografia era la ideal, amb els elements, objectes i decorats adequats, i els focus donaven a la història una mirada un punt tètrica i brillant.

La trama no era gens empalagosa i permetia deixar volar la imaginació fins arribar als pensaments més profunds, l'ànima, la consciència.

I l'argument, una lliçó de vida camuflada darrere la personalitat de cada personatge, ja que tot i que l’obra estigui situada al segle XX, el comportament de les persones coincideix completament amb el que actualment té la majoria.

Al principi, no saps massa bé què esperes, després ensopegues amb l’únic fet que des d’un començament estaves segur que succeiria, al cap de no res et sorprens i uns instants més tard no pots apartar la mirada de l’escenari per por a perdre’t el mínim detall, un gest que delati a un personatge i l’entonació d’una frase són crucials. Els sentits s’agudeixen i et centres en l’essencial.

Els pensaments dels personatges varien i s’alteren al llarg de la història, i tu ho fas amb ells, els segueixes, com si es tractés d’un laberint del qual n’esperes trobar el final però desitjant que t’ocupi la major quantitat de temps possible.

Si l’obra és bona, el final, encara que potser recorrent (dóna un petit gir a la història), et deixa amb ganes de més.



_______________________________________________________________________

Avui deixo aquest video dels Kings of Convenience, un grup que com més escolto més m'agrada. Aquesta cançó em porta a la memòria els dies més càlids de l'any, quan les estacions canvien i sembla que alguna cosa comenci de zero, com si fos un nou punt de partida.

Un diumenge al matí

Avui és diumenge, diumenge al matí, un dia que m'agradaria passar al llit sense fer res degut al cansament ocasionat per la feina de la setmana anterior. Llàstima que no pot ser així, hi torna ha haver feina a fer. Per sort, "Her morning elegance", amb un punt de màgia, et transporta càlidament fins a allò que t'agradia estar fent, fen-te somiar amb els ulls oberts. 

Aquest video m'omple d'energia i m'anima moltíssim, sempre aconsegueix treu-re'm algun somriure.

A disfrutar del final del cap de setmana!

Praga

Praga, la destinació del viatge de final de curs amb el qual es clausura una etapa de la vida d'un grup d'alumnes de secundària. Durant cinc dies vam visitar la ciutat i alguns pobles del seu voltant, els museus més famosos, els edificis més emblemàtics i els carrers més concorreguts, a més de descobrir una zona que desprenia la veritable essència del lloc. Un viatge compartit amb els amics de veritat que sempre hi serà per a poder recordar-lo tots junts.

De camí cap a la ciutat del cel blau i ennuvolat.

Si vis amari, ama.

Amantes, amentes.

Nobody's perfect

Un moment per recordar. Una frase impossible d'oblidar a causa de la seva sorprenent sinceritat; i es que ningú és perfecte...

Quantes persones somriuen per cada una que plora? Quants riures hi ha per cada llàgrima que brota? Quanta esperança es perd per cada somni o il·lusió que es trenca? Quants humans veuen el got mig ple per cada un que el veu mig buit? I quants n'hi ha que desitjin omplir-lo per aconseguir vessar-lo? 

Hi ha dies que estan plens de qüestions, preguntes i afers que sembla que no tinguin resposta, te'n passen tants pel cap que acabes marejat. Si no hi fossin, crec que em faria menys mal el cap, però em sentiria buida. No són dies dolents, ni bons; són interrogants en mig del transcurs del temps. Pels que no tenen solució, sempre hi ha la música ideal que omple el silenci i l'espai en blanc.

Old enough to know some things change

Acostumo a mirar un parell de pel·lícules cada cap de setmana; tot i que abans podia escriure una llista dels meus films preferits amb més facilitat, ara em resulta força complicat. No sé si es degut a l'edat, els canvis de gustos, ser més crítica (no dic bona) o no voler perdre el temps veient un seguit de seqüències que realment no m'interessen. Potser també és que, en realitat, de pel·lícules realment bones n'hi ha ben poques. Quan penso que fa un parell d'anys podria haver fet una llista de les pel·lícules que m'agradaven només apuntant el nom de cada una de les que veia, em sento una mica perduda. Ara em pregunto si existeix la pel·lícula perfecta per a una persona, aquella que mai et cansaràs de mirar, sigui l'hora que sigui; començo a dubtar-ho. Potser realment les persones no canvien, sinó que ho fan els seus gustos i aficions. El fet de deixar d'interessar-se per una classe de pel·lícules, llibres o música, a part de convertir-te en una persona una mica més selectiva, també reflecteix que estàs creixent, canviant cada dia una miqueta, essent tu, amb el teu nom però transformar-te i coneixent un altre que portaves a dins. Si més no, et fa venir ganes de continuar endavant per descobrir què t'agrada, la qual cosa et permeti saber com i qui ets.

Una mica de tot

etapes diferents

En un principi, l'idea que tenia sobre aquest blog, era tenir "un lloc" on pogués expressar-me lliurement escrivint tot el que se'm passés pel cap. Potser, com diu Murakami, algunes persones no acabem d'entendre les coses fins que les escrivim. En el meu cas no sempre és així, però sovint va bé posar en un paper totes aquelles idees que et ronden per la ment, poder abocar-les i reflexionar-hi. Això et permet adonar-te de coses que no havies percebut abans. Crec que el blog, ara és més o menys com m'he l'havia imaginat, tot i que massa  impersonal. A més a més d'escriure alguns textos o frases i acompanyar-los amb fotos, volia penjar música que m'agrada i parlar de coses en les que hi penso cada dia. Però com que crec que aquestes no són interessants, ho he anat deixant de banda i de tant en tant m'he dedicat a escriure textos inútils. Ara tinc ganes d'escriure alguna cosa més personal, humana i sobretot menys teòrica, que per descomptat, avorreix.

Com que últimament tinc molta feina amb els exàmens trimestrals que sembla que no s'hagin d'acabar mai, he anat abandonat aquest "espai".

Fa un parell de setmanes, estan per casa mirant pel·lícules (com de costum) i llegint llibres que em deixaven desconnectar, vaig recordar que quan era petita, tota innocent i ingènua (estranyament ho era més que ara), pensava que de gran m'agradaria llegir-me tots els llibres que hi haguéssin publicats. Evidentment, vaig entrar en raó quan vaig saber que era impossible ja que no se'n paraven d'escriure de nous i que no tots em podrien agradar Era una idea o un somni una mica absurd, però em recorda que quan una cosa t'agrada de veritat, per molt que no puguis dedicar tot el temps de la teva vida a fer només això, sempre en trobaràs una mica per poder fer allò que des de sempre t'ha encantat, perquè són les petites coses que t'omplen i et fan sentir viu cada dia.

Capes

Capes en grans quantitats, de diferents textures, mides, gruix, olors, colors i profunditat, per anar-les separant a poc a poc, amb la finalitat d'arribar al punt clau de la qüestió.

LA FELICITAT

simplicitat

La paraula felicitat i els seus derivats són mots que sempre estan en boca de tothom. Les qüestions que normalment són plantejades és si la felicitat existeix o no, si la vida només té moments efímers de verdadera felicitat, si és un estil de vida, si és un punt de vista òbviament positiu i optimista, si els tontos són els únics que la senten o la viuen, si tot és felicitat perquè de les experiències dolentes en pots treure sempre coses bones, que la buscaràs tota la vida i no la trobaràs mai, que la tens però te n’adonaras quan l’hagis perdut, que la sents però no és real o a l’invers, que és el camí que recorres i no l’objectiu que pretens aconseguir, si és una bestiesa que és va inventar algú…

Jo crec que la paraula felicitat, tot i que estigui definida al diccionari, cadascú l’interpreta com vol, i que aquest és un mot que no descriu un fet o una sensació concreta, sinó que cadascú l’aplica quan creu que allò que està sentint o vivint, li permet utilitzar la paraula “feliç” darrera del “jo sóc”.

“Quan algú mor,

tenim el costum

[…]

de sumar el temps que ha gaudit

per escriure-ho sobre la seva tomba.

Perquè aquest és per a nosaltres

L’únic i veritable TEMPS VISCUT.”

Jorge Bucay, Contes per pensar; El Buscador.

Flueix

Com més seriosament et prenguis la vida, cada dia et costarà més suportar l'incertesa de l'endemà. Deixat endur.

Maneres d'actuar

Brussel·les, Bèlgica. Un lloc de petits contrastos.

Canto per no pensar. Escolto música per recordar i, sovint, també per oblidar. Respiro per inhalar aire i després deixar-lo anar. Menjo per sobreviure. Creixo i no canvio. Aprenc i conec nous punts de vista. Tinc uns valors i unes ideologies que no em permeten fer segons què. M’imposo normes a mi mateixa i a vegades les trenco. Camino per sentir que tinc els peus sobre la Terra. Somio per poder volar en un món paral·lel. Faig horaris i organitzo el que he de fer per poder arribar més lluny. Em poso metes per complir-les. Idealitzo per creure que les coses són com vull, i m’enduc decepcions perquè no són com m'agradaria que fossin. Em tanco en mi mateixa per sentir-me tranquil·la i m’obro als altres per no sentir-me sola. Visc en societat perquè m’ha tocat. Comparteixo moments amb les persones que m’importen perquè m'agrada. Somric per no plorar. Faig ganyotes per amagar l’expressió de preocupació. Miro endavant per no evitar girar-me. Penso en el futur i no en el passat per tenir un al·licient a la vida. Dic mentides per no ferir amb les veritats i dic la veritat sense tenir en compte les conseqüències. Intento fer les coses bé per acabar fent-les totalment malament. Poso la pota i en l’intent d’arreglar-ho l’enfonso encara més. Tanco els ulls per no veure el que passa al meu voltant. Busco escapatòries per no haver d’acceptar la realitat. Fujo per no trobar-me amb dificultats al davant. Enfronto algunes pors per superar-les i n’amago d’altres per temor a que em facin sentir pitjor. Demano perdó per haver fet mal i, sovint, en torno a fer. Cicatritzo ferides però en queden les marques a la pell. Corro per anar més ràpid i arribar als llocs menys impuntualment. Miro el rellotge per tenir una excusa per caminar més depressa. Observo els vianants i em plantejo si algú pensa el mateix que jo. Llegeixo un llibre i em pregunto si existeix algú que en en aquell moment està llegint la mateix pàgina. Faig moltes coses per ocupar el temps. Escric i penso en primera persona perquè no sé fer-ho d'altra manera. Crec que he de canviar en diversos aspectes i no ho faig perquè en el fons no sé per on començar. Em desperto del subconscient per tornar al present. Sóc com sóc per fer tot el que he anomenat. Visc per no morir i moro pel fet de viure.

Canvis sobtats

Hi ha paraules que ho poden canviar absolutament tot

Va obrir els ulls suaument, movent les parpelles sense pressa. Les pestanyes van desenganxar-se deixant emetre un frec efímer i després ella es va massatjar la base superior dels ulls com si es tractés d’un procés minuciós o una mena de ritual per a començar amb bon peu el nou dia.
Els raigs de sol es filtraven entre les escletxes de la persiana, emmarcant les seves faccions perfectes i perfilant els seus cabells curts i arrissats. Abans d’incorporar-se va badallar per així poder-se treure el son i el cansament que duia a sobre. Després, de sobte, amb una sobtada energia, va moure’s i va inclinar-se cap endavant. Estava tranquil·la, molt, com si fos un dia com qualsevol altre. Però no ho era. En sec, va recordar el que havia viscut la nit abans; se li va aparèixer una imatge frustant al cap, que va desembocar en un seguit de seqüències visuals dins la memòria. Les llàgrimes van relliscar-li per les galtes terses i sense donar-li temps d'entrar en raó, van deixar-li la cara totalment molla. Sospirava frenèticament, entre singlots i llàgrimes que s’escolaven per la boca després de fer un breu recorregut pel rostre mostrant encara més el seu sentiment de preocupació. Ella no tenia por, ni estava desconcertada, però no saber què li esperava la feia sentir terriblement estranya, era una sensació nova que no sabia com enfrontar després de tants anys vivint envoltada de seguretat i precisió. Era una dona primmirada i amb experiència, però en aquell moment es va sentir perduda i buida, d’una manera en la que mai ho havia estat i tampoc tornaria a sentir-s’hi. El seu futur, havia passat d’estar adequadament organitzat a ser un daltabaix. No sabia què fer, però sabia que l’única solució que li quedava era enfrontar la realitat, fos com fos, perquè era l’única manera que tenia de sobreviure.

OPCIONS

l''art urbà de Bèlgica

Les persones no decidim venir al món, però podem triar què fer-hi mentre hi som.

Dreams

René Magritte


Intentant creure en la fragilitat del món dels somnis.

La silueta del desconegut

René Magritte

De la mateixa manera que tot és relatiu, tot té una explicació ja sigui raonable o no.

Points of view

Points of view; the best you can get is know all of them.

Fallen angel from Belgium

Museu de Belles Arts de Bèlgica

Tears of joy at the birth of a brother
Never alone from that time
Sixteen Years through knife fights and danger
Strangely why his life not mine

West side skyline crying
Fallen angel dying
Risk a life to make a dime

Lifetimes spent on the streets of a city
Make us the people we are
Switchblade stings in one tenth of a moment
Better get back to the car

Snow white side streets of cold New York City
Stained with his blood it all went wrong
Sick and tired blue wicked and wild
God only knows for how long

Fallen angel
Fallen angel
West side skyline
Crying for an angel dying
Life expiring in the city
Fallen angel...

King Crimson. Fallen Angel.

(subsection: welcome home where routine is waiting)

Sometimes I feel lost

Sometimes I feel lost

Els humans sovint perdem el temps buscant alguna cosa o una persona sense saber exactament què volem o què necessitem. Les persones acostumem a oblidar que la majoria de vegades no s’ha de buscar, perquè les coses ja succeeixen per si soles; en el moment i en el lloc adequats.

Per exemple, quan perdem un objecte o no el trobem però el necessitem amb urgència ens desesperem buscant-lo per els racons més insòlits i amagats, i llavors, de sobte, trobem un altre objecte que havíem perdut feia molt de temps i que ja no recordàvem, però que en un moment donat sense ell ens vam sentir desorientats. Això és el que sempre passa (o almenys a mi) quan busco i necessito una cosa, no la trobo, i quan ja l’he oblidat, de sobte apareix allà, enmig, ressorgint de la foscor, inesperadament. I, això, ens fa somriure, perquè hem recuperat una cosa que ens importava.

A la vida, quan no busques; trobes, i llavors has de saber decidir si prefereixes quedar-te amb allò que has retrobat o seguir cercant.

El futur l’anem formant cada dia prenent un seguit de decisions, per això no crec en la coincidència ni en haver de forçar les coses creant situacions adequades. Jo diposito la meva fe en les oportunitats, no en el destí. Crec que el que ha de passar ho farà,  i sinó es que m’havia creat falses il·lusions o esperances, per això em considero oportunista.

Deixem de buscar, de cercar, de somiar en fantasies... només hem de viure; fàcil. Tot té una explicació que descobrirem tard o d'hora; quan sigui el moment.

Superfícies

Des de la superfície tot sembla més senzill.

Looking for the exit

Irlanda, Belfast 2010

Tu ets qui ha caigut dins un forat negre, la persona que ha decidit llençar-se i abandonar-se dins el pou de la nostàlgia. Tu n'ets el causant, el culpable, el perdedor... Però també ets l'únic que pot trobar les respostes a les teves preguntes i la manera de superar les teves pors.

Led Zeppelin. All my love.

Engranatges i poca cosa més

Per què engranatges? Quan escoltes aquest mot per primera vegada no et transmet res de res, o com a molt projecta en el teu cervell l’imatge d’un rellotge de butxaca amb moltíssims mecanismes a dins. També resulta una paraula freda, distant, sense importància. Tot i això crec que totes les paraules són importants, perquè si en faltés només una hi hauria alguna cosa, una persona o un fet que no podríem descriure. Es podria dir que he escollit aquesta paraula (si es pot dir escollir) perquè la trobo curiosa. Quan penso en ella no només la relaciono amb un objecte, sinó que per mi té un altre significat. Aquests petits mecanismes anomenats engranatges fan que una màquina funcioni, que es posi en moviment, tot gràcies a moltíssimes peces que li donen una vida i un valor. Per això, si aquest mot el relacionés amb la meva vida, serien les petites coses que tinc o que espero aconseguir, els detalls que fan que m’aixequi cada matí i pugui enfrontar un dia rere l’altre, amb tot el que comporta, sabent que el temps és només una part insignificant i que la quantitat d’aquest careix d’importància. L’imprescindible per continuar endavant és disfrutar cada instant.