Ahir a les sis de la tarda vaig anar al teatre a veure Truca un inspector, una obra de J.B.Priestley que no et deixa gens indiferent.
La representen sis personatges, cinc dels quals formen una família benestant, egoista i egocèntrica, mentre que el personatge restant, "l'inspector", és tot el contrari, una persona amb un alt nivell d'empatia que al llarg de la història anirà contagiant als més joves de la família, però que no causarà cap mena d’efecte a la resta, ja que mentre la seva reputació i situació social no es vegi afectada, res els significarà un problema.
L’ambientació estava molt ben aconseguida: l'escenografia era la ideal, amb els elements, objectes i decorats adequats, i els focus donaven a la història una mirada un punt tètrica i brillant.
La trama no era gens empalagosa i permetia deixar volar la imaginació fins arribar als pensaments més profunds, l'ànima, la consciència.
I l'argument, una lliçó de vida camuflada darrere la personalitat de cada personatge, ja que tot i que l’obra estigui situada al segle XX, el comportament de les persones coincideix completament amb el que actualment té la majoria.
Al principi, no saps massa bé què esperes, després ensopegues amb l’únic fet que des d’un començament estaves segur que succeiria, al cap de no res et sorprens i uns instants més tard no pots apartar la mirada de l’escenari per por a perdre’t el mínim detall, un gest que delati a un personatge i l’entonació d’una frase són crucials. Els sentits s’agudeixen i et centres en l’essencial.
Els pensaments dels personatges varien i s’alteren al llarg de la història, i tu ho fas amb ells, els segueixes, com si es tractés d’un laberint del qual n’esperes trobar el final però desitjant que t’ocupi la major quantitat de temps possible.
Si l’obra és bona, el final, encara que potser recorrent (dóna un petit gir a la història), et deixa amb ganes de més.
_______________________________________________________________________
Avui deixo aquest video dels Kings of Convenience, un grup que com més escolto més m'agrada. Aquesta cançó em porta a la memòria els dies més càlids de l'any, quan les estacions canvien i sembla que alguna cosa comenci de zero, com si fos un nou punt de partida.
La representen sis personatges, cinc dels quals formen una família benestant, egoista i egocèntrica, mentre que el personatge restant, "l'inspector", és tot el contrari, una persona amb un alt nivell d'empatia que al llarg de la història anirà contagiant als més joves de la família, però que no causarà cap mena d’efecte a la resta, ja que mentre la seva reputació i situació social no es vegi afectada, res els significarà un problema.
L’ambientació estava molt ben aconseguida: l'escenografia era la ideal, amb els elements, objectes i decorats adequats, i els focus donaven a la història una mirada un punt tètrica i brillant.
La trama no era gens empalagosa i permetia deixar volar la imaginació fins arribar als pensaments més profunds, l'ànima, la consciència.
I l'argument, una lliçó de vida camuflada darrere la personalitat de cada personatge, ja que tot i que l’obra estigui situada al segle XX, el comportament de les persones coincideix completament amb el que actualment té la majoria.
Al principi, no saps massa bé què esperes, després ensopegues amb l’únic fet que des d’un començament estaves segur que succeiria, al cap de no res et sorprens i uns instants més tard no pots apartar la mirada de l’escenari per por a perdre’t el mínim detall, un gest que delati a un personatge i l’entonació d’una frase són crucials. Els sentits s’agudeixen i et centres en l’essencial.
Els pensaments dels personatges varien i s’alteren al llarg de la història, i tu ho fas amb ells, els segueixes, com si es tractés d’un laberint del qual n’esperes trobar el final però desitjant que t’ocupi la major quantitat de temps possible.
Si l’obra és bona, el final, encara que potser recorrent (dóna un petit gir a la història), et deixa amb ganes de més.
_______________________________________________________________________
Avui deixo aquest video dels Kings of Convenience, un grup que com més escolto més m'agrada. Aquesta cançó em porta a la memòria els dies més càlids de l'any, quan les estacions canvien i sembla que alguna cosa comenci de zero, com si fos un nou punt de partida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada