Canvis sobtats

Hi ha paraules que ho poden canviar absolutament tot

Va obrir els ulls suaument, movent les parpelles sense pressa. Les pestanyes van desenganxar-se deixant emetre un frec efímer i després ella es va massatjar la base superior dels ulls com si es tractés d’un procés minuciós o una mena de ritual per a començar amb bon peu el nou dia.
Els raigs de sol es filtraven entre les escletxes de la persiana, emmarcant les seves faccions perfectes i perfilant els seus cabells curts i arrissats. Abans d’incorporar-se va badallar per així poder-se treure el son i el cansament que duia a sobre. Després, de sobte, amb una sobtada energia, va moure’s i va inclinar-se cap endavant. Estava tranquil·la, molt, com si fos un dia com qualsevol altre. Però no ho era. En sec, va recordar el que havia viscut la nit abans; se li va aparèixer una imatge frustant al cap, que va desembocar en un seguit de seqüències visuals dins la memòria. Les llàgrimes van relliscar-li per les galtes terses i sense donar-li temps d'entrar en raó, van deixar-li la cara totalment molla. Sospirava frenèticament, entre singlots i llàgrimes que s’escolaven per la boca després de fer un breu recorregut pel rostre mostrant encara més el seu sentiment de preocupació. Ella no tenia por, ni estava desconcertada, però no saber què li esperava la feia sentir terriblement estranya, era una sensació nova que no sabia com enfrontar després de tants anys vivint envoltada de seguretat i precisió. Era una dona primmirada i amb experiència, però en aquell moment es va sentir perduda i buida, d’una manera en la que mai ho havia estat i tampoc tornaria a sentir-s’hi. El seu futur, havia passat d’estar adequadament organitzat a ser un daltabaix. No sabia què fer, però sabia que l’única solució que li quedava era enfrontar la realitat, fos com fos, perquè era l’única manera que tenia de sobreviure.