Todas las canciones hablan de mí

Qui no ha sentit mai, durant un període de la seva vida, que totes les cançons que escoltava tractaven la seva pròpia història, la seva experiència personal? I si concretem, fent referència a una història ja viscuda, molt dolorosa i basada en la pèrdua de l'amor, l'estima que senties per una persona tot i haver acabat amb la relació?

Doncs bé, en aquesta pel·lícula del director  Jonás Trueba, descobrim un personatge, el Ramiro, que ens descriu una mica a tots nosaltres, interpretat per l'actor català Oriol Vilà, que probablement coneixereu de la telesèrie de  tv3 El cor de la ciutat.

El Ramiro és un noi a qui li escauen les paraules seriós, tranquil, pacient, (tot i la seva capacitat d'actuar de la manera contrària), i essencialment melangiós, però, per un motiu justificable: la pèrdua, o el final, d'un llarg amor.

És evident que els gens i l'entorn en el que es mou, també intervenen en la seva personalitat, que durant els cent i pocs minuts de pel·lícula, anirem descobrint i també entenent què sent i com ho viu. 
Ell, malgrat la seva senzilla (i a vegades simple) aparença, amaga una ànima ferida que té el desig de cicratitzar, cosa que no li és possible per la seva constància sentimental, i els records de la seva ex parella que el persegueixen continuament.

Encara que el protagonista, en un principi, pot semblar força pessimista, el film no ho és: el cúmul de persones totalment diferents i gracioses amb qui es troba i retroba, algunes escenes força còmiques, i l'esperança del propi Ramiro, amaguen un rere fons optimista que no et deixa indiferent, com la pel·lícula sencera, que des del meu punt de vista, és francament recomanable.  A més a més, cal destacar que va ser nominada als premis Goia en les categories de millor direcció novella i actor revelació (Oriol Vila).
La banda sonora és un dels factors principals, però tot i així no m'ha commogut tant com ho han fet l'argument i els personatges, fet que probablament és fruit de la meva ignorància musical.

Concluint, Todas las canciones hablan de mí és una pel·lícula protagonitzada per una sèrie de personatges que estan a la flor de la vida i que es senten perduts i desconcertats, especialment el protagonista, qui s'identifica amb totes les cançons que sent, com si parléssin de la seva vida. Consisteix en una història que descriu moments pels quals hem passat tots, capaç de commoure i de provocar que l'espectador s'hagi de reprimir un "Ànims!" a crits, per tal que el Ramiro continues endavant.

Crec que la podria definir com una d'aquelles pel·lícules en les que smebla que no passi res (perquè no explica una "gran" història, com es defineixen pel·lícules com Superman), potser per l'austeritat de l'ambientació, i per la qual cosa aconsegueix resultats excepcionals: elegància, agradabilitat, emoció i puresa, a causa de la seva proximitat i sinceritat humana.