Capes

Capes en grans quantitats, de diferents textures, mides, gruix, olors, colors i profunditat, per anar-les separant a poc a poc, amb la finalitat d'arribar al punt clau de la qüestió.

LA FELICITAT

simplicitat

La paraula felicitat i els seus derivats són mots que sempre estan en boca de tothom. Les qüestions que normalment són plantejades és si la felicitat existeix o no, si la vida només té moments efímers de verdadera felicitat, si és un estil de vida, si és un punt de vista òbviament positiu i optimista, si els tontos són els únics que la senten o la viuen, si tot és felicitat perquè de les experiències dolentes en pots treure sempre coses bones, que la buscaràs tota la vida i no la trobaràs mai, que la tens però te n’adonaras quan l’hagis perdut, que la sents però no és real o a l’invers, que és el camí que recorres i no l’objectiu que pretens aconseguir, si és una bestiesa que és va inventar algú…

Jo crec que la paraula felicitat, tot i que estigui definida al diccionari, cadascú l’interpreta com vol, i que aquest és un mot que no descriu un fet o una sensació concreta, sinó que cadascú l’aplica quan creu que allò que està sentint o vivint, li permet utilitzar la paraula “feliç” darrera del “jo sóc”.

“Quan algú mor,

tenim el costum

[…]

de sumar el temps que ha gaudit

per escriure-ho sobre la seva tomba.

Perquè aquest és per a nosaltres

L’únic i veritable TEMPS VISCUT.”

Jorge Bucay, Contes per pensar; El Buscador.

Flueix

Com més seriosament et prenguis la vida, cada dia et costarà més suportar l'incertesa de l'endemà. Deixat endur.

Maneres d'actuar

Brussel·les, Bèlgica. Un lloc de petits contrastos.

Canto per no pensar. Escolto música per recordar i, sovint, també per oblidar. Respiro per inhalar aire i després deixar-lo anar. Menjo per sobreviure. Creixo i no canvio. Aprenc i conec nous punts de vista. Tinc uns valors i unes ideologies que no em permeten fer segons què. M’imposo normes a mi mateixa i a vegades les trenco. Camino per sentir que tinc els peus sobre la Terra. Somio per poder volar en un món paral·lel. Faig horaris i organitzo el que he de fer per poder arribar més lluny. Em poso metes per complir-les. Idealitzo per creure que les coses són com vull, i m’enduc decepcions perquè no són com m'agradaria que fossin. Em tanco en mi mateixa per sentir-me tranquil·la i m’obro als altres per no sentir-me sola. Visc en societat perquè m’ha tocat. Comparteixo moments amb les persones que m’importen perquè m'agrada. Somric per no plorar. Faig ganyotes per amagar l’expressió de preocupació. Miro endavant per no evitar girar-me. Penso en el futur i no en el passat per tenir un al·licient a la vida. Dic mentides per no ferir amb les veritats i dic la veritat sense tenir en compte les conseqüències. Intento fer les coses bé per acabar fent-les totalment malament. Poso la pota i en l’intent d’arreglar-ho l’enfonso encara més. Tanco els ulls per no veure el que passa al meu voltant. Busco escapatòries per no haver d’acceptar la realitat. Fujo per no trobar-me amb dificultats al davant. Enfronto algunes pors per superar-les i n’amago d’altres per temor a que em facin sentir pitjor. Demano perdó per haver fet mal i, sovint, en torno a fer. Cicatritzo ferides però en queden les marques a la pell. Corro per anar més ràpid i arribar als llocs menys impuntualment. Miro el rellotge per tenir una excusa per caminar més depressa. Observo els vianants i em plantejo si algú pensa el mateix que jo. Llegeixo un llibre i em pregunto si existeix algú que en en aquell moment està llegint la mateix pàgina. Faig moltes coses per ocupar el temps. Escric i penso en primera persona perquè no sé fer-ho d'altra manera. Crec que he de canviar en diversos aspectes i no ho faig perquè en el fons no sé per on començar. Em desperto del subconscient per tornar al present. Sóc com sóc per fer tot el que he anomenat. Visc per no morir i moro pel fet de viure.

Canvis sobtats

Hi ha paraules que ho poden canviar absolutament tot

Va obrir els ulls suaument, movent les parpelles sense pressa. Les pestanyes van desenganxar-se deixant emetre un frec efímer i després ella es va massatjar la base superior dels ulls com si es tractés d’un procés minuciós o una mena de ritual per a començar amb bon peu el nou dia.
Els raigs de sol es filtraven entre les escletxes de la persiana, emmarcant les seves faccions perfectes i perfilant els seus cabells curts i arrissats. Abans d’incorporar-se va badallar per així poder-se treure el son i el cansament que duia a sobre. Després, de sobte, amb una sobtada energia, va moure’s i va inclinar-se cap endavant. Estava tranquil·la, molt, com si fos un dia com qualsevol altre. Però no ho era. En sec, va recordar el que havia viscut la nit abans; se li va aparèixer una imatge frustant al cap, que va desembocar en un seguit de seqüències visuals dins la memòria. Les llàgrimes van relliscar-li per les galtes terses i sense donar-li temps d'entrar en raó, van deixar-li la cara totalment molla. Sospirava frenèticament, entre singlots i llàgrimes que s’escolaven per la boca després de fer un breu recorregut pel rostre mostrant encara més el seu sentiment de preocupació. Ella no tenia por, ni estava desconcertada, però no saber què li esperava la feia sentir terriblement estranya, era una sensació nova que no sabia com enfrontar després de tants anys vivint envoltada de seguretat i precisió. Era una dona primmirada i amb experiència, però en aquell moment es va sentir perduda i buida, d’una manera en la que mai ho havia estat i tampoc tornaria a sentir-s’hi. El seu futur, havia passat d’estar adequadament organitzat a ser un daltabaix. No sabia què fer, però sabia que l’única solució que li quedava era enfrontar la realitat, fos com fos, perquè era l’única manera que tenia de sobreviure.

OPCIONS

l''art urbà de Bèlgica

Les persones no decidim venir al món, però podem triar què fer-hi mentre hi som.